Aconseguir la vida, Premi Sant Jordi 2010 (català)

En un poble petit de muntanya vivien dos nens amb la seva mare.
Un dia la mare va sortir a fer la compra,però feia molt de fred i ella no s'havia abrigat bé.Va fer la compra i va tornar a casa.Van sopar i van anar a dormir.
Al dia següentla mare va aixecar-se amb mal de cap.va dir als seus fills que truquin a un metge,que miri què és el que li provocava aquell mal de cap constant.
El metge va arribara casa,se-la va mirar i va deduir que havia agafat mininguitis del refredat.
La mare cada dia es trobava pitjor,el metge feia el que podia,però la mare evolucionava negativament.
Fins que un dia els seus fills,molt il·lusionats,li van preparar l'esmorzar.Van esperar una mica a veure si la mare baixava,fins que va arribar un moment que van decidir anar a veure què li passava.
Els dos van entrar a l'habitació,la van cridar però ella no contestava.De seguida van trucar al metge,per veurequè li passava,que no s'aixecava.
El metge va arribar,se-la va mirar i va veure que no respirava.Ell no sabia con dir tot això als fills,perquè això seria molt depriment per a ells.Però al final ho va dir i els nois es van posar molt tristos.
Van passar ja uns quants anys,els dos noi es van fer grans.
per casualitat va arribar al poble un mag juvilat.Com que els nois volien consultar la tragèdia amb el mag per veure si podia fer magia i reviure la seva mare.
Ell els hi va dir que seria difícil però ho intentaria,però primer ells havien de fer unes coses,que consistienen;Caçar un mamut i portar-li l'ivori del mamut.
Mentre feien aquella dura missió van veure un mamut mort al terra,com si havia sigut un regal de deu.
Ells van voler agafar l'ivori del mamut,però va resultar molt difícil,com que era un mamut vell l'ivori pesava molt.Però al final fent mans i mànigues ho van aconseguir.
Van portar l'ivori al mag i ell va fer l'encanteri màgic i va fer reviure la mare dels dos nois.Els seus fills es van posar molt contents de veure-la,però un d'ells li va dir que per sempre més no li deixaran sortir de casa si no anava ben abrigada.
Llavors sempre que sortia mai agafava refredats i sempre podia cuidar els seus fills.

DIARIO DEL 9 DE ABRIL DE 2004, premio Sant Jordi 2010(castellano)

Viernes, 9 de abril de 2004

Hacía tiempo que no hablaba con ella y tampoco la veía, mi papá me decía que estaba en un viaje de trabajo en Madrid. Cada día que pasaba la echaba más de menos y me daba cuenta de lo falta que me hacía.

Hace poco más de un mes me enteré que había muerto en el atentado de Madrid, el 11 de marzo del 2004. Yo sabía que aunque me pelease con ella la queria, pero ahora que ya no está me doy cuenta que la quiero mucho más, y que también me hace más falta que antes.

Mi padre intentra consolarnos pero es imposible estar en casa sin tener a alguien que te diga ordena la habitación, o ¿ ya has hecho los deberes?, será muy difícil tapar el huceo de mi madre.

Mi familia y yo intentamos no recordarlo para no ponernos tristes, pero falta su voz, sus gritos, sus ordenes, el saber que te vas a despertar escuchando su voz diciendo: " venga niñas que son las siete i media", o simplemente no escuchar sus latidos cuando todas la casa está en silencio. Sé que será difícil acostumbrarse, o mejor dichio casi imposible. Y es que ¿ cómo se puede vivir en una casa donde antes había una mujer que ponía un poco de orden cuando la pierdes? Aún me cuesta acostumbrarse a ver  a mi padre planchar o poner una lavadora. A mí también me cuaesta acostumbrarme a no escuchar las órdenes de mi padre, pero espero que algún día lo supere. Eso si donde quiera que este quiero que sepa que ahora que no la tengo me doy cuneta de lo mucho que me hace falta.